domingo, 26 de octubre de 2014

LA WEB 2.0 SUPOSA UN NOU ENTORN PERSONAL D'APRENENTATGE...



A l'última entrada publicada, ja vaig reflectir la idea de que la web 2.0 implica una gran oportunitat pel sistema educatiu del segle XXI, no només per les possibles transformacions que pot suposar per aquesta institució en general i els seus agents educatius, sinó també, perquè l'evolució tècnica de la web 2.0 està desenvolupant noves formes d'aprendre a través de les tecnologies. Això significa que l'Entorn Personal d'Aprenentatge de cadascú (PLE), gràcies a les eines 2.0 s'està enriquint, i probablement d'això no n'era conscient, fins que no m'he posat a crear un nou diagrama i a reflexionar-ne.

Però què vol dir aquest concepte de PLE? Al primer curs del grau d'Educació Infantil ja el vaig començar a tractar, però no és fins ara que n'estic començant a entendre la seva vertadera essència. El perquè d'això? Probablement, a causa de que la web 2.0 ha anat adquirint més auge, i de que he anat ampliant les meves pròpies eines d'aprenentatge (eines que han vingut a irrompre la meva forma d'entendre la realitat i les meves actituds). Però sabeu? El terme PLE no ve lligat amb les noves tecnologies, sempre ha existit des del passat, ja que en el món presencial també hem tingut i tenim, les nostres pròpies formes de fer i d'aprendre.

         PLE món real (elaborat a classe el 2012 )
                                                                                PLE (setembre 2011) elaborat a classe
                                 
Jordi Adell i Linda Castañeda (2010) defineixen el concepte de PLE de la següent manera en el seu article Entornos personales de aprendizaje- Claves para el sistema educativo en red

"Es el conjunto de herramientas, fuentes de información, conexiones y actividades que cada persona utiliza de forma asidua para aprender"



I Linda Castañeda afirma en un vídeo que...

"Ens referim a una forma concreta d'entendre com s'aprèn i en quin context s'aprèn, és a dir, a on s'aprèn i a través de quines coses s'aprèn, a més de amb qui s'aprèn, i com s'estableix la relació de donar i rebre amb els altres (la nostra xarxa personal d'aprenentatge- PLN)"


Un cop entesa la definició, creo un esquema, en el qual es pot observar quines de les eines de la web 2.0 utilitzo per formar-me com a persona i professional, seguint la classificació que ens aporten Castañeda i Adell (2013): eines per llegir i accedir a la informació, eines per fer i reflexionar fent, i per últim, eines per col·laborar i compartir amb els demés.
 
A continuació podeu visualitzar el mapa conceptual del meu PLE, el qual malgrat ja constar de gran multiplicitat de ferramentes en el gener de 2012, ara s'ha vist ampliat gràcies a Jamendo, Dropbox, Skype, Gimp, les llistes RSS,..: 

PLE del gener 2012 (elaborat a classe)


Imatge de creació pròpia

Per tant, com podeu observar, són múltiples les eines 2.0 que utilitzo per estimular i desenvolupar el meu propi aprenentatge, així com per millorar-lo. Gràcies a elles, les meves estratègies de lectura, reflexió (síntesis, estructuració, organització,...) i relació social es veuen beneficiades. Així mateix, em possibiliten un aprenentatge més autònom i centrat en les meves preferències, una millor integració i interrelació dels meus coneixements, i ser una miqueta més social. 

Per una altra banda, tots aquells recursos tecnològics que pertanyen a la columna d'un mateix color, vol dir que els utilitzo per a una mateixa funció en concret (ja sigui per llegir, compartir o escriure i reflexionar). Això no obstant, les interaccions de sota (de color morat), representen alguns dels lligams que a vegades sorgeixen entre una mateixa eina de la qual faig ús. Aquesta interacció sorgeix quan canvia la meva finalitat o estratègia d'aprenentatge davant aquella mateixa eina. 

En posaré un exemple real i clar (encara que hi ha més interaccions plasmades a l'esquema): Blogger a vegades l'utilitzo per obtenir informació d'algun aspecte que m'interessa o per llegir algunes de les entrades de bloc de les meves companyes, mentre que a vegades som jo mateixa la que crea, edita i modifica la informació, i a més, en reflexiono al respecte, convertint-me així, en la protagonista del meu aprenentatge. De fet, construir un eportafoli durant el grau m'ha ajudat a ampliar el meu PLE, i a valorar els aprenentatges realitzats. 

Per concloure, aquest és el meu Entorn Personal d'Aprenentatge (PLE) 2.0 en el dia d'avui, un entorn que representa la meva identitat, que satisfà les meves necessitats educatives, i que som capaç de controlar i gestionar. A més a més, ja tinc curiositat de com seran les meves noves opcions d'aprenentatge en el dia de demà i per a la meva futura docència, i només de pensar de quines faran ús els meus futurs alumnes, encara m'emociona molt més. En aquest vídeo en teniu un exemple molt interessant i realista:



Cal obrir bé els ulls per esbrinar quin és el nostre entorn d'aprenentatge, ja que només així, es pot enriquir, millorar i gestionar el propi procés d'aprenentatge en un futur, i transformar l'educació. Hem d'apostar per aquest esperit de canvi. 





martes, 14 de octubre de 2014

Una oportunitat per a la transformació de l'educació: La Web 2.0



En l'entrada anterior, ja vaig comentar que un dels principals reptes (entre molts altres) que havien de dur a terme les institucions educatives de la Societat de la Informació i la Comunicació, era la multialfabetizació. Això obstant, al llarg dels últims dies, m'he adonat que faig ús d'un tipus de xarxa, que també podria esdevenir en una gran oportunitat per a la transformació de l'educació, en un gran repte, no només per les possibilitats d'aprenentatge que genera per a tothom, sinó també pels avantatges que suposa per al docent. Així doncs, voleu saber de què es tracta? De la web 2.0




Aquí teniu també, una reflexió molt interessant de Pedro Villarubia, que va realitzar en el seu bloc Discentia per entendre'n el concepte: 


Vist tot això, puc dir que sí, em passa el mateix que vosaltres, en un primer moment tampoc sabia què era això de Web 2.0, però ràpidament em vaig adonar que malgrat no saber-ne una definició, feia un gran ús de les seves eines. 



Castaño i altres (2008) en el seu llibre Web 2.0. El uso de la web en la sociedad del conocimiento. Investigación e implicaciones educativas defineixen que:

"La web 2.0 no es una revolución tecnológica, sino más bien una actitud, una revolución social que busca una arquitectura de la participación a través de aplicaciones y servicios abiertos"

És a dir, sembla que la societat s'ha cansat de que el coneixement resideixi només en certes persones o institucions (paradigma del expert), tal i com passava en la web 1.0, i es cerca que el coneixement sigui construït de forma conjunta (intel·ligència col·lectiva), ja que com bé es sap, tothom pot convertir-se en el protagonista del seu propi aprenentatge, en autors, en creadors de coneixement (que es pot compartir amb els demés sense haver-ne de tenir un saber informàtic expert). Per tant, si en l'actualitat, un dels objectius primordials és que tothom pugui participar en el seu procés d'aprenentatge i que els uns puguin aprendre dels altres, per què l'escola li hauria de donar les espatlles?



Cristóbal Suárez Guerrero (2014) en el seu article La función educativa del "otro" en red, ja ens assenyala que aquesta funció de l'aprenentatge cooperatiu en xarxa és fonamental, i que per tant, no li hem de donar les espatlles, sinó la cara. Malgrat tot, ja tenia consciència des del primer curs del grau d'educació infantil, que: 

"Exacta, aquesta és la clau. No creure que per ser mestra som tot coneixement, única font d’informació com era en el temps dels meus pares i els meus avis, sinó donar l’oportunitat de que els meus alumnes puguin construir el seu coneixement, ajudant-me a construir també el meu propi coneixement. Així tothom aprèn de tothom, i també dels propis errors" 

A més, no només és això, si es fa ús de la web 2.0 a les aules, de l'anomenada "Educació 2.0", es pot aconseguir allò que des de fa temps, especialment desitgen la majoria dels docents, i que és el canvi des d'una metodologia tradicional a una altra de més constructivista i oberta, que aposti pel foment de la multialfabetització i una millora en el rendiment acadèmic. 



Per un altre costat, Castaño (2008) afirma que les eines de la web 2.0 tenen unes característiques molt adients per utilitzar-se dins d'una societat a on hi ha una saturació d'informació desfragmentada i confusa: són dinàmiques i simples, molt interactives, permeten l'autogestió, i afavoreixen que l'usuari pugui ser creador i consumidor al mateix temps. A més, són motivadores, i afavoreixen la mobilitat virtual dels estudiants.  

Prenent en consideració les característiques esmentades, per exemple en el meu futur com a mestra, podria aprofitar-les per crear els meus propis recursos, el meu propi currículum, sense necessitat d'haver de recórrer a una de les eines que probablement més desmotivació genera als infants d'avui en dia, el llibre de text. Ara hi ha noves eines que permeten combinar fotografies, vídeos, arxius d'àudio, crear històries (storytelling),... i que fan possible que el docent sigui un guia del saber, una influència. Com diu George Siemens en el seu article La enseñanza en Redes Sociales y Tecnológicas: "Ahora el libro de texto se amplia con vídeos de Youtube, articulos online, simulaciones..."

Però el simple fet d'utilitzar ordinadors i les eines de la web 2.0 em podria ajudar a tenir la clau del meu futur professional? Hauria de considerar abans la possibilitat de fer ús de les eines 3.0? Està clar que en un entorn educatiu ple d'incertes, a on la clau la tenen els docents, no seria fàcil, s'hauria de portar una profunda reflexió sobre la pràctica, per realment generar l'impacte educatiu desitjat. A més a més, m'hauria de plantejar nous aspectes formatius, que haurien de tenir a veure amb les meves pròpies capacitats de fer-ne ús, i les meves estratègies didàctiques. Així mateix, no caldria oblidar que faria falta un canvi d'actitud per part de tots els educadors, partint des d'aquest precís moment, des de mi mateixa.

Per acabar, aquí teniu dos esquemes (realitzats a classe), que reflecteixen moltes de les idees comentades al llarg d'aquesta entrada: 

Imatge Pròpia


Imatge Pròpia

Fins una altra!

sábado, 4 de octubre de 2014

COM HAURIA DE SER L'ALFABETITZACIÓ DEL CIUTADÀ DEL SEGLE XXI?



Comença un nou curs, i arrel d'aquest, noves entrades de bloc que reflecteixen reflexions i aprenentatges. Tenint en compte que una de les meves tasques principals com a futura mestra tindrà molt a veure amb el concepte "d'alfabetització", què millor que començar a reflexionar sobre quin considero que hauria de ser el tipus d'alfabetització per al ciutadà del segle XXI, i que m'ha proposat l'assignatura "Mitjans i Recursos Tecnològics en la Primera Infància". 

Abans de donar resposta a aquesta pregunta, trobo que primerament s'haurien d'analitzar dos factors fonamentals: què vol dir això "d'alfabetitzar" i quina és la societat en la qual viu el ciutadà del segle XXI. 

Si en cerquem la definició en el Diccionario de la Real Academia Española (RAE), ens apareix que "alfabetitzar" és: 

"Enseñar a leer y a escribir"

Això no obstant, si no ens quedem en la superficialitat del concepte, i tenim en compte la societat en la qual un viu (penso que és essencial, ja que no és el mateix ensenyar en el segle XIX que en el segle XXI), ens podem adonar (i m'adono), que no ens podem centrar en una alfabetització basada només en l'aprendre a llegir i a escriure. Tal i com deia Albert Einstein:


"No podemos resolver los problemas que hemos creado con la mentalidad de quién los creó"

A més, després d'haver estudiat l'autor Manuel Area Moreira (un catedràtic de tecnologia educativa de Canàries), i comprendre que vivim en una societat tecnològica de la informació i la comunicació, a on destaca la interactivitat, la globalització, i la omnipresència de les TIC i dels mitjans de comunicació de masses, entre altres, m'ha fet adonar que el concepte "alfabetització" ha d'incloure tots aquests aspectes. 

Això no vol dir, però, que hagi sigut ara que m'hagi adonat de l'essencialitat d'aquest tipus d'alfabetització basada en la tecnologia, sinó que en sóc més conscient de la seva importància. Prèviament, ja tenia coneixement, que en un món on els infants neixen envoltats de tecnologia, tablets, ordinadors, Internet,... no només ens podem centrar en ensenyar-los a llegir i a escriure, sinó que també els hem de proporcionar les eines necessàries perquè siguin capaços d'utilitzar aquests anteriors, i de fer-ne un ús selectiu i adequat de forma intel·ligent, crítica i ètica. Aquest vídeo reflecteix el contrast entre l'alfabetització tradicional i l'alfabetització digital, i la importància que s'apliqui aquesta última en el segle XXI: 



Per tant, estic d'acord amb Area Moreira, en el fet de que un dels reptes principals de l'educació del segle XXI, ha de ser la multialfabetització, és a dir, una alfabetització que no només sigui de llegir i escriure, sinó també centrada en la comunicació audiovisual, les tecnologies digitals i la informació. 
Dit això, em plantejo: Per què resulta tant complex dur a terme aquest tipus d'alfabetització si és la mateixa societat que la demana? Jordi Adell (1997) en l'article Tendencias en educación en la sociedad de las tecnologías de la información afirma que és perquè "El sistema educativo no es precisamente un  ambiente en el que la tecnología tenga un papel relevante para las tareas que allí se realizan". I perquè farien falta nous entorns d'aprenentatge, noves institucions, nous rols i materials diversos. 

Després de pensar-hi una estona, arribo a una conclusió per aquesta pregunta, probablement pel gran impacte que genera dins del sistema educatiu amb interrelació amb altres sistemes (de desfàs en comparació amb el desenvolupament social), és a dir, pel fet que tota presa de decisió, tal i com diu Area Moreira, presenta una cara amable i una d'amarga, és a dir, aspectes positius, però lamentablement, també de negatius (una arma de doble fil). Però m'imagino: quan aprenem a anar en bicicleta, i sabem quasi al 100% que agafarem una caiguda al terra, per mor d'això, ja no n'aprendrem? Amb això vull dir, que hem de fer front a les dificultats, i en cas d'haver-n'hi, que n'hi ha (bretxa digital i generacional, dependència tecnològica, pèrdua de privacitat i augment del control, saturació d'informació,...) mirar com superar-les, o fer-les venir millor per obtenir-ne els avantatges: millors serveis, accés a la informació des de qualsevol lloc i en qualsevol moment, progrés econòmic,... 


Per concloure, com a mestra hauré de tenir en compte, que em caldrà formar a les noves generacions del segle XXI de forma crítica, perquè puguin saber localitzar i analitzar la informació (dimensió cognitiva), saber utilitzar-la (dimensió instrumental), saber expressar-se i comunicar-se (dimensió sociocomunicacional),... per mitjà de les tecnologies.


Aquí teniu dos esquemes que transmeten les diverses idees d'aquesta entrada (elaborats a classe): 

ESQUEMA 1: 


Imatge creada a classe

ESQUEMA2: 

 Imatge creada a classe


Per últim, aquest document també reflecteix molt bé la idea que vull comunicar al llarg de tota l'entrada: 
 



Fins la pròxima!

EVA