En l'entrada anterior, ja vaig comentar
que un dels principals reptes (entre molts altres) que havien de dur a terme
les institucions educatives de la Societat de la Informació i la Comunicació,
era la multialfabetizació. Això obstant, al llarg dels últims dies, m'he adonat
que faig ús d'un tipus de xarxa, que també podria esdevenir en una gran
oportunitat per a la transformació de l'educació, en un gran repte, no només
per les possibilitats d'aprenentatge que genera per a tothom, sinó també pels
avantatges que suposa per al docent. Així doncs, voleu saber de què es tracta? De la web 2.0.
Aquí teniu també, una reflexió molt interessant de Pedro Villarubia, que va realitzar en el seu bloc Discentia per entendre'n el concepte:
Aquí teniu també, una reflexió molt interessant de Pedro Villarubia, que va realitzar en el seu bloc Discentia per entendre'n el concepte:
Vist tot això, puc dir que sí, em passa el mateix que vosaltres, en un primer moment
tampoc sabia què era això de Web 2.0, però ràpidament em vaig adonar que malgrat no saber-ne
una definició, feia un gran ús de les seves eines.
Castaño i altres (2008) en el seu llibre Web 2.0. El uso de la web en la sociedad del conocimiento. Investigación e implicaciones educativas defineixen que:
"La web 2.0 no es una revolución tecnológica, sino más bien una actitud, una revolución social que busca una arquitectura de la participación a través de aplicaciones y servicios abiertos".
És a dir, sembla que la societat s'ha cansat de que el coneixement resideixi només en certes persones o institucions (paradigma del expert), tal i com passava en la web 1.0, i es cerca que el coneixement sigui construït de forma conjunta (intel·ligència col·lectiva), ja que com bé es sap, tothom pot convertir-se en el protagonista del seu propi aprenentatge, en autors, en creadors de coneixement (que es pot compartir amb els demés sense haver-ne de tenir un saber informàtic expert). Per tant, si en l'actualitat, un dels objectius primordials és que tothom pugui participar en el seu procés d'aprenentatge i que els uns puguin aprendre dels altres, per què l'escola li hauria de donar les espatlles?
Cristóbal Suárez Guerrero (2014) en el seu article La función educativa del "otro" en red, ja ens assenyala que aquesta funció de l'aprenentatge cooperatiu en xarxa és fonamental, i que per tant, no li hem de donar les espatlles, sinó la cara. Malgrat tot, ja tenia consciència des del primer curs del grau d'educació infantil, que:
"Exacta, aquesta és la clau. No creure que per ser mestra som tot coneixement, única font d’informació com era en el temps dels meus pares i els meus avis, sinó donar l’oportunitat de que els meus alumnes puguin construir el seu coneixement, ajudant-me a construir també el meu propi coneixement. Així tothom aprèn de tothom, i també dels propis errors"
A més, no només és això, si es fa ús de la web 2.0 a les
aules, de l'anomenada "Educació 2.0", es pot aconseguir allò que des de fa temps, especialment desitgen la
majoria dels docents, i que és el canvi des d'una metodologia tradicional a una
altra de més constructivista i oberta, que aposti pel foment de la
multialfabetització i una millora en el rendiment acadèmic.
Per un altre costat, Castaño (2008) afirma que les eines de la web 2.0 tenen unes característiques molt adients per utilitzar-se dins d'una societat a on hi ha una saturació d'informació desfragmentada i confusa: són dinàmiques i simples, molt interactives, permeten l'autogestió, i afavoreixen que l'usuari pugui ser creador i consumidor al mateix temps. A més, són motivadores, i afavoreixen la mobilitat virtual dels estudiants.
Per un altre costat, Castaño (2008) afirma que les eines de la web 2.0 tenen unes característiques molt adients per utilitzar-se dins d'una societat a on hi ha una saturació d'informació desfragmentada i confusa: són dinàmiques i simples, molt interactives, permeten l'autogestió, i afavoreixen que l'usuari pugui ser creador i consumidor al mateix temps. A més, són motivadores, i afavoreixen la mobilitat virtual dels estudiants.
Prenent en consideració les característiques esmentades, per exemple en el meu futur com a mestra, podria
aprofitar-les per crear els meus propis recursos, el meu propi currículum,
sense necessitat d'haver de recórrer a una de les eines que probablement més
desmotivació genera als infants d'avui en dia, el llibre de text. Ara hi ha
noves eines que permeten combinar fotografies, vídeos, arxius d'àudio, crear
històries (storytelling),... i que fan possible que el docent sigui un guia del
saber, una influència. Com diu George Siemens en el seu article La enseñanza en Redes Sociales y Tecnológicas: "Ahora
el libro de texto se amplia con vídeos de Youtube, articulos online,
simulaciones...".
Però el simple fet d'utilitzar ordinadors i les eines de
la web 2.0 em podria ajudar a tenir la clau del meu futur professional? Hauria de considerar abans la possibilitat de fer ús de les eines 3.0? Està
clar que en un entorn educatiu ple d'incertes, a on la clau la tenen els
docents, no seria fàcil, s'hauria de portar una profunda reflexió sobre la
pràctica, per realment generar l'impacte educatiu desitjat. A més a més,
m'hauria de plantejar nous aspectes formatius, que haurien de tenir a veure amb
les meves pròpies capacitats de fer-ne ús, i les meves estratègies didàctiques.
Així mateix, no caldria oblidar que faria falta un canvi d'actitud per part de
tots els educadors, partint des d'aquest precís moment, des de mi mateixa.
Per acabar, aquí teniu dos esquemes (realitzats a
classe), que reflecteixen moltes de les idees comentades al llarg d'aquesta entrada:
Imatge Pròpia
Imatge Pròpia
Fins una altra!
No hay comentarios:
Publicar un comentario